Preguntes freqüents

No totes. Les fissures fines del revestiment solen ser superficials, però convé revisar com més aviat millor les esquerdes amples, en diagonal, les que creixen amb el temps, les que van acompanyades de despreniments o les que coincideixen amb portes i finestres que deixen de tancar bé.

Segons el tipus: les superficials se segellen amb productes elàstics; les de l’arrebossat s’obren, se sanegen i s’omplen amb morters tècnics; en d’altres s’hi injecten resines; i si l’esquerda és estructural, cal reforçar la zona abans de reparar-la.

Perquè es va tapar sense resoldre’n la causa: un moviment de l’edifici, una dilatació sense junta o la humitat. També passa quan s’omple amb un material rígid una esquerda que es continua movent. Per això primer diagnostiquem.

Taques d’humitat a les parets que donen al carrer, pintura que es desenganxa per dins, olor d’humitat, floridura o filtracions que apareixen els dies de pluja. Si les taques empitjoren després de ploure, gairebé segur que l’aigua entra per la façana.

No. És incolor i transpirable: repel·leix l’aigua de pluja però deixa respirar el mur, sense canviar-ne el color ni la textura. Per això és la solució habitual en façanes de maó vist i de pedra.

És un Sistema d’Aïllament Tèrmic per l’Exterior: es fixen panells aïllants a la façana i es cobreixen amb un morter armat i un acabat decoratiu. L’edifici queda embolcallat amb una capa aïllant contínua, sense perdre espai interior.

Sí. Tota la feina es fa des de fora, així que no es toquen els habitatges i els veïns poden fer vida normal.

El més habitual és el poliestirè expandit amb grafit, per la seva bona capacitat aïllant. Quan es busca la màxima protecció davant del foc i un millor aïllament acústic, s’utilitza llana de roca.

Si hi ha risc per a la seguretat, sí: la comunitat ha d’actuar per evitar caigudes de material al carrer, i l’ajuntament ho pot requerir. També és habitual que ho demani la inspecció tècnica de l’edifici.

Que les armadures s’estan oxidant. L’òxid augmenta de volum, trenca el formigó i el fa saltar, així que el dany va a més. Cal sanejar el formigó, tractar o reforçar les armadures i reconstruir la zona amb morters de reparació.

Normalment, l’estructura del balcó i el que forma part de la façana van a càrrec de la comunitat. El que és d’ús exclusiu del veí, com el paviment, depèn del que diguin els estatuts.

Depèn del suport i del seu estat. En murs antics convé una pintura transpirable, com les de silicat o les minerals; en façanes amb fissures fines, una pintura elàstica o impermeable; i en arrebossats moderns donen bon resultat les acríliques d’exterior.

No sense reparar-la abans. Si s’hi pinta a sobre, l’esquerda es torna a marcar i la humitat aixeca la pintura en poc temps. Primer se sanegen l’arrebossat i les esquerdes i es talla l’entrada d’aigua.

En molts casos, sí: si el paviment està ben adherit i el suport és sa, s’hi aplica un sistema continu a sobre, com la poliurea en calent, sense obres d’enderroc. Si hi ha rajoles soltes, el suport està malmès o cal corregir pendents, toca aixecar i refer.

Depèn de l’ús i de l’estat. Per a terrats transitables solen funcionar millor la poliurea en calent i la doble membrana bituminosa sota el paviment; en terrats no transitables també donen bon resultat les membranes líquides. Ho decidim després de veure el terrat.

Amb poliurea, en poques hores, perquè cura en segons. Altres sistemes líquids necessiten un o diversos dies d’assecatge, i si s’aixeca el paviment cal comptar amb el temps de l’obra completa.

No n’hi ha un de millor per a tot. Les làmines asfàltiques són molt resistents i habituals; els sistemes líquids i la poliurea formen una capa contínua sense juntes, ideal en cobertes amb moltes trobades; i les làmines de PVC o EPDM aguanten molt bé la intempèrie. Triem segons l’ús, l’estat i la forma de la coberta.

Amb membranes contínues o poliurea projectada, adaptades a la superfície, als remats de xapa o panell i a l’exposició de l’edifici. Es treballa sense aturar l’activitat de la nau sempre que és possible.

Sí. Si l’aïllament es mulla perd bona part de la seva capacitat. El correcte és que quedi protegit pel sistema impermeable o, en les cobertes invertides, col·locat a sobre de la impermeabilització amb la seva protecció.

La revisió de l’estat general, la neteja de superfícies, embornals i canals, la retirada de residus i vegetació, la comprovació de la impermeabilització i dels remats, i la reparació dels petits danys abans que es converteixin en goteres.

Desmuntant la teulada amb cura i recuperant totes les teules sanes. Després es reparen o reforcen els elements de suport, es col·loca una impermeabilització sota teula i es tornen a muntar les teules originals, completant-les amb peces recuperades on en faltin.

Sí. Bona part de la calor d’un edifici es perd per la coberta, i per ella entra la calor a l’estiu. Aïllar-la bé redueix la despesa en calefacció i aire condicionat i millora molt el confort dels habitatges dels últims pisos.

Un revestiment que es projecta en calent amb equips especials i forma, en segons, una membrana contínua, elàstica i sense juntes. S’adhereix al suport i actua com a barrera impermeable en cobertes, terrats, balcons, aparcaments i dipòsits.

Ben aplicada i amb un manteniment mínim, pot superar els 20 anys. Resisteix els raigs UV, els canvis de temperatura, la humitat i molts productes químics.

Té un avantatge clar: no té juntes ni solapaments, que és on solen fallar els sistemes de làmines. A més, cura de seguida i es pot aplicar sobre moltes superfícies existents. La tela asfàltica continua sent una bona opció en alguns casos, sobretot sota paviment.

És una coberta plana ventilada, típica dels edificis catalans des de finals del segle XIX. Sobre el forjat s’aixequen petits envans de maó (els envanets) que sostenen un tauler de rajola, i a sobre hi va el paviment. Entre el forjat i el tauler queda una cambra d’aire que es ventila per obertures als ampits.

La transitable està pensada per fer-se servir, com un terrat o una terrassa, i porta un paviment que protegeix la impermeabilització. La no transitable només es trepitja per fer-hi manteniment i sol acabar amb grava, una làmina autoprotegida o un revestiment continu.

Una coberta plana en què l’aïllament tèrmic es col·loca a sobre de la impermeabilització, i no a sota. Així la làmina queda protegida del sol i dels canvis de temperatura, i dura més.

Tallant la pujada de l’aigua amb una barrera química injectada a la base del mur, deixant que el mur s’assequi i refent els acabats amb morters i revestiments transpirables. Tapar la taca o pintar-la no serveix: la humitat torna a sortir.

Perquè apareix a la part baixa de les parets, amb una vora més o menys horitzontal, salnitre (pols o crostes blanques) i pintura o guix que fa bosses. No depèn de la pluja ni de l’estació i és típica de plantes baixes, soterranis i cases antigues. Un mesurament de la humitat a diferents alçades ho confirma.

No. Només tapa la taca uns quants mesos. Si, a més, és una pintura que no transpira, la humitat puja més amunt buscant per on sortir. El mateix passa si s’enrajola o es folra la paret.

Perquè són els punts més freds i pitjor ventilats de l’habitació. El vapor de l’aire s’hi condensa i la humitat constant permet que hi creixi la floridura. Els racons que donen a l’exterior i els fronts de forjat són els punts típics.

Les finestres noves tanquen molt bé i eliminen els corrents d’aire que abans renovaven l’ambient, de manera que el vapor que es genera a casa es queda a dins. Cal compensar-ho amb ventilació: obrir cada dia o instal·lar ventilació mecànica.

No per si sola. Neteja i protegeix la superfície, però si continua havent-hi poca ventilació i parets fredes, la floridura torna. S’aplica després de resoldre la causa.

Recull l’aigua i protegeix els mobles i el terra, talla l’electricitat de la zona si l’aigua és a prop d’endolls o punts de llum, fes fotos i, si vius en una comunitat, avisa l’administrador o el president. Després truca a un professional perquè en localitzi l’origen com més aviat millor.

Quan entra aigua de manera constant, les taques creixen, es desprèn material del sostre o la humitat arriba a instal·lacions elèctriques o a elements estructurals. En aquests casos no convé esperar.

Amb una inspecció tècnica. L’aigua recorre el forjat i l’interior dels murs i pot aparèixer lluny d’on entra, així que amb la posició de la taca no n’hi ha prou per saber-ho.

En junta de propietaris, amb la majoria que exigeixi la llei —a Catalunya, el Codi civil de Catalunya— segons el tipus d’obra. Les obres necessàries per a la conservació i la seguretat de l’edifici són obligatòries; les millores normalment requereixen majories més àmplies. L’administrador de finques us orientarà en cada cas.

Normalment segons la quota de participació de cada habitatge o local, tret que els estatuts o un acord de la junta diguin una altra cosa.

Sí. És habitual prioritzar el que és urgent —seguretat, filtracions— i deixar les millores per a una segona fase. Et proposem un ordre lògic perquè cap fase no espatlli l’anterior.

Revisions periòdiques de la façana, la coberta i els terrats, control d’esquerdes i desperfectes, neteja d’embornals i canals, prevenció d’humitats i les reparacions puntuals que vagin sorgint, abans que es converteixin en obres grans.

Recomanem una revisió general a l’any i una altra després de temporals forts, a més de les inspeccions tècniques obligatòries. Amb un pla de manteniment es reparteix la despesa i s’eviten sorpreses.

La normativa obliga els propietaris a conservar l’edifici en bon estat, i la inspecció tècnica de l’edifici ho comprova periòdicament. Un bon manteniment és la manera més econòmica de complir-ho.

Depèn de la mida i del que es faci, però una reforma integral sol durar diverses setmanes, i una mica més si inclou canvis de distribució i instal·lacions noves. Et donem un termini tancat amb el pressupost.

Sí, cal comunicar l’obra a l’ajuntament; el tràmit depèn de l’abast. Si es toquen elements estructurals o la façana, normalment també cal un tècnic. Et diem què cal en el teu cas.

Sí: paleteria, instal·lacions, paviments, revestiments, fusteria i acabats, coordinats per un únic responsable d’obra.

Moltes vegades, sí: organitzem l’obra per fases o fora de l’horari d’activitat perquè el local o la nau continuïn funcionant tant com sigui possible.

Depèn de l’estat del local i de l’activitat, però ho planifiquem amb dates tancades des del principi, perquè sabem que cada setmana de retard costa diners.

En naus industrials, magatzems, tallers, aparcaments, garatges, laboratoris, zones sanitàries i locals comercials: allà on cal una superfície contínua, resistent, fàcil de netejar i resistent als productes químics.

No és el més adequat: amb el sol directe tendeix a groguejar. A l’exterior o en zones amb molta llum solar s’utilitzen altres sistemes, com el poliuretà, o un acabat amb protecció UV.

L’autoanivellant forma una superfície llisa i contínua d’uns quants mil·límetres, molt higiènica i fàcil de netejar. El multicapa combina capes de resina i àrid, és més rugós i s’utilitza quan cal un acabat antilliscant.

Quan el paviment pateix canvis bruscos de temperatura, vibracions, impactes o humitat constant, com a la indústria alimentària, les cambres o les zones de rentat. El poliuretà és més elàstic i aguanta millor aquests esforços.

Sí: és continu, sense juntes on s’acumulin la brutícia i els bacteris, es neteja fàcilment i hi ha sistemes preparats per a temperatures altes i baixes i per a la neteja amb aigua calenta.

El remolinat allisa i compacta la superfície del formigó fresc amb màquines; el polit va un pas més enllà, amb enduridors superficials i un acabat més llis i brillant. A les naus se solen combinar: remolinat mecànic amb enduridor.

Perquè el formigó es contrau en endurir-se i amb els canvis de temperatura. Les juntes tallades a temps fan que aquestes tensions surtin per una línia recta prevista i no en forma de fissures per tota la superfície.

No, és dels paviments que demanen menys manteniment: neteja regular i, amb el temps, un nou tractament superficial a les zones de més desgast.

Depèn de l’ús i de si la zona pot estar mullada: no és el mateix un passadís interior sec que una rampa de garatge, una zona de rentat o un accés exterior. La normativa fixa una classe de relliscositat mínima per a cada cas, i ajustem la rugositat del paviment per complir-la.

Sí, aplicant un sistema de resina amb àrid o un acabat texturat sobre el paviment, després de preparar-lo. És una solució habitual a les rampes de garatge i a les zones de càrrega.

Sí, si les rajoles estan ben adherides i el terra no té moviments. S’omplen i es regularitzen les juntes, s’aplica una malla i una imprimació i després les capes de microciment. Així s’evita aixecar el terra.

Sí, amb el sistema adequat i un bon segellat: s’utilitza en dutxes, taulells, cuines, terrasses i piscines. A l’exterior s’hi fan servir productes preparats per a la intempèrie.

Molt poc, uns quants mil·límetres. Per això no obliga a retallar portes ni a canviar els nivells de l’habitatge.

Depèn del sistema i de la temperatura, però treballant per zones cada plaça sol quedar fora de servei només uns quants dies: el que es triga a preparar el suport, aplicar les capes i deixar curar el paviment fins que admet trànsit. Et donem el calendari abans de començar.

Sí, és el més habitual en comunitats. Dividim l’aparcament per plantes o per zones perquè sempre en quedi una part en ús i organitzem els accessos perquè els veïns puguin entrar i sortir.

La pintura epoxi és una capa fina i més econòmica, adequada per a aparcaments amb poc trànsit i un suport en bon estat. La resina multicapa té més gruix, resisteix millor el desgast i els girs de les rodes i dura més. Ho decidim després de veure l’aparcament.

Perquè l’aigua a pressió pot entrar per les fissures i provocar humitats a dins dels habitatges, i, igual que el raig de sorra, desgasta la superfície: la pedra i el maó queden més porosos i s’embruten abans. El làser treballa en sec i no erosiona.

Depèn del material, de l’orientació i de la contaminació del carrer. En entorns urbans amb trànsit, les façanes s’ennegreixen en pocs anys. El més recomanable és netejar-la quan la brutícia comença a ser visible, sense esperar que formi crostes.

Sí, elimina la colonització biològica de la superfície. Però si el verdet apareix per una humitat contínua, també cal resoldre aquesta humitat o tornarà a sortir.

Amb el làser, en la gran majoria de suports, no: el pigment s’elimina també de l’interior del porus, que és on els dissolvents i l’aigua a pressió deixen les típiques ombres o «fantasmes».

Pedra natural, marbre, granit, maó vist, formigó, aplacats ceràmics i metall, incloses les persianes dels comerços. En cada cas ajustem l’equip al material.

Depèn de la mida, de la pintura i del suport. Una pintada normal en una façana o una persiana se sol resoldre en una sola intervenció.

Una capa fosca que forma la contaminació en reaccionar amb la pedra, sobretot amb la calcària i el marbre. A més d’enlletgir-la, n’accelera el deteriorament, perquè reté contaminants a la superfície.

Perquè desgasta la superfície, arrodoneix les arestes, esborra la talla i obre el porus de la pedra, que a partir de llavors s’embruta i es deteriora més de pressa.

Sí. Elimina l’òxid, la pintura i el greix i deixa una superfície neta i seca, preparada per al tractament o la pintura posterior. Com que no fa servir aigua, s’evita l’òxid instantani que apareix després d’una hidroneteja.

Sí. Neteja la decoloració de les soldadures i els contaminants de l’inoxidable sense ratllar-ne l’acabat.

Sí, és una tècnica molt utilitzada en la conservació del patrimoni per la seva precisió i perquè no és abrasiva. Com qualsevol intervenció en un edifici protegit, s’ha d’ajustar al projecte i als permisos corresponents.

Sí. Ajustant l’energia del làser es retiren la brutícia i les crostes nocives i es conserva la pàtina natural, la capa d’envelliment que protegeix la pedra, així com la talla i les marques de picapedrer.